Les termes

.
Les termes romanes de Baetulo ocupen una superfície total de 350m2 i segueixen els models creats a Itàlia. Varen ser construïdes en el segon terç del segle I aC., a l’època de l’emperador August, i varen ser remodelades, amb l’ampliament d’algunes dependències i l’embelliment dels acabats i les decoracions mitjançant la utilització de marbres de diversos tipus, alguns anys desprès.
Es coneixen unes altres termes a la ciutat, segurament també d’ús públic, molt a prop d’aquestes, a l’altra banda de la Via Augusta, en l’anomenat Hort de les Monges, que actualment, encara no són visibles.

Parts principals de les termes de Baetulo

PALESTRA
La palestra de les termes de Badalona era un pati rectangular al qual s’entrava directament del del carrer. Les palestres solien tenir un pòrtic, més o menys gran, on els usuaris podien fer exercicis resguardats del fred o del sol; algunes vegades també disposava d’una piscina de grans dimensions per poder nedar. En alguns casos, pot constituir un espai aïllat de l’edifici termal, però acostumava a formar part del conjunt, com és el cas de les termes de Baetulo. En aquest lloc es feien tota classe d’exercicis físics a l’aire lliure i també era l’espai adequat perquè els atletes, amb el cos ben untat d’oli, es dediquessin a la pràctica de la lluita, un esport molt corrent en l’època romana, a aixecar peses, així com a diversos jocs de pilota. Un cop acabats els exercicis físics, els usuaris es capbussaven a la piscina per refrescar-se, i en el cas que no n’hi hagués, passaven directament a la primera sala dels banys, la sala freda o frigidarium.
A diferència dels grecs, els romans consideraven els exercicis físics de la palestra com una tècnica accessòria del bany. Tant el gimnàs com els diversos jocs que hi practicaven no tenien com a finalitat aconseguir l’embelliment del cos, sinó que eren un complement a la norma higiènica del bany.

FRIGIDARIUM
El frigidarium acostumava a ser una habitació petita, de sostre alt, bastant fosca i amb una piscina, també petita i poc profunda. En el cas de les termes de Badalona, és l’habitació més petita de les tres dedicades als banys, i la piscina o natatio, està adossaa a un dels angles de l’habitació. A més, aquesta habitació fa també les funcions d’apodyterium, o vestuari, al qual es podia entrar directament des del carrer. En aquesta estança els usuaris deixaven la roba, que era vigilada pels servents o pels capsarii, qe també eren els encarregats de cobrar l’entrada.

TEPIDARIUM
El tepidarium, al qual s’accedeix des del frigidarium a través d’una porta molt estreta, era una habitació amb una temperatura mitjana escalfada per un o dos brasers que donaven a l’estança una temperatura ambiental adequada; de vegades també podia tenir una piscina d’aigua també tèbia. En aquest espai els usuaris es relaxaven i es preparaven per entrar al caldarium: era com una zona intermèdia entre l’ambient fred del frigidarium i la zona de gran escalfor que vindria després. En aquesta habitació els empleats fregaven el cos dels banyistes i amb una strigilis, un instrument corbat de bronze, li treien la suor i l’oli que s’havien aplicat i que actuava a mode de sabó, material gairebé desconegut en aquesta època. Després el client deixava el seu cos en mans dels massatgistes, perfumadors i depiladors perquè l’embellissin i li apliquessin uncions i perfums, o bé, aprofitava per menjar alguna cosa, per llegir o fer tertúlia.
A les parets d’aquesta estança, hi havia nínxols que, a mode de petits armaris, servien per guardar els estris que es feien servir durant el bany: els unguentaris amb els olis, els perfums, les tovalloles, etc. L’habitació era bastant fosca ja que només una petita finestra força elevada deixava entrar una mica de llum. Això obligava a il•luminar l’espai amb llànties, torxes o canelobres.

CALDARIUM
Al caldarium o sala calenta s’hi accedia des del tepidarium per una porta molt estretam a fi d’evitar que l’ambient es refredés. En aquesta estança, que era com un bany de vapor, l’usuari, calçat amb unes sabatilles de fusta per no cremar-se els peus, suava amb la finalitat de netejar els porus.
El caldarium de les termes de Baetulo, és una sala rectangular, àmplia, amb el paviment de mosaic de tessel•les blanques i negres amb motius ornamentals diversos: un d’ells presenta una roseta de sis pètals dintre d’un petit quadrat de tessel•les negres envoltat per una greca; l’altre mosaic presenta una franja negra que delimita un rectangle adossat a la paret, té dofins en els dos angles i serveix per emmarcar un labrum (que no s’ha conservat) que és una pica, generalment de marbre o de granit, amb un brollador, on els usuaris es refrescaven el cos tirant-se aigua amb una patera o mànec, ajudats pels servents o esclaus. La piscina o alveus és allargada i està en un extrem de la sala, separada per un petit mur amb un graó que facilitava l’entrada i permetia, a la vegada, prendre el bany assegut. L’estança, igual que el tepidarium, tenia nínxols a les parets i uns bancs per seure.
La calefacció de les habitacions, especialment del caldarium, es portava a terme mitjançant grans brasers. La piscina, s’escalfava pel sistema d’hipocaustum, que consistia en la circulació d’aire calent per sota el paviment de la mateixa piscina, procedent d’un forn de llenya situat a un nivell inferior. Aquest seria el sistema emprat en les termes de Baetulo. L’aigua de la piscina s’escalfava en grans calderes i s’anava renovant de manera que sempre estigués a uns 40 graus.
El sostre del caldarium, i també el del tepidarium, solia ser de volta d’aresta; algunes termes importants l’acabaven amb una cúpula. Hi havia poques finestres i estaven situades molt elevades, de manera que, com ja s’ha dit, les sales quedaven molt poc il•luminades i en una certa penombra.

.

El Teatre

.
El teatre de Baetulo no aprofita elements topogràfics existents, com un turó o una muntanya, per tal d’estalviar despeses, sinó que s’integra amb subestructures per ser incoporat a la trama urbana, en una zona propera al fòrum. Era per tant, un edifici amb vocació de contribuir de forma trascendent a la monumentalització de la ciutat. A més la seva ubicació, propera al fòrum i també possiblement a una porta d’entrada a la ciutat que estaria situada en la confluència dels carrers de Barcelona i Quintana Alta, afavoriria l’accés del públic extern, sense crear gaires interferències amb la vida urbana.
D’acord amb el que es coneix actualment, es pot dir que el teatre de Baetulo seria un edifici de 44m de diàmetre, amb 22 grades i amb una capacitat que oscil•laria entorn dels 1.700 espectadors.
A més, la seva situació prop del fòrum, el devia fer visible tant des de la Via Augusta, com des dels afores de la ciutat i també des del mar.
Pel que fa a la seva datació, actualment, encara és impossible aclarir amb exactitud la data de construcció d’aquest jaciment, ja que molts dels fonaments del teatre es troben encara soterrats en l’urbanisme actual de la ciutat.
No obstant això, els arqueòlegs, mantenen certes hipòtesis que asseguren que el teatre de Baetulo, podria haver sigut construit durant la primera meitat del segle II dC. Però, aquesta és una proposta absolutament hipotètica, i l’adscripció cronològica del teatre tan sols es podrà conèixer a mesura que es realitzin noves intervencions arqueològiques.
Per totes aquestes raons, el teatre de Baetulo, que es tracta del segon teatre localitzat a Catalunya, desprès del de Tarraco, l’actual Tarragona, capital de la província Hispania Tarraconensis, devia ser una peça clau en l’organització de l’espai urbà i un important element d’organització de la vida no tan sols social, sinó política i religiosa, que posa en manifest la rellevància de la ciutat romana de Baetulo.

.

La casa del carrer Lladó

.
La casa del carrer Lladó, també coneguda com a Casa dels dofins, situada a la part alta de la Ciutat de Baetulo, en una zona rica, propera al fòrum, tenia una superfície entorn dels 400-500m2 . Va ser construïda a la segona meitat del segle I aC., en un moment de gran prosperitat per a la ciutat, fruit d’una intensa activitat econòmica que va permetre el desenvolupament d’una classe social benestant, l’única que tenia accés a cases tan luxoses com aquesta.

Parts principals del jaciment:

ATRI
La casa dels dofins és la típica casa familiar romana. Organitzada entorn d’un atri o patri central que permetia l’entrada de llum i ventilació a les habitacions, ja que les cases romanes no tenien gairebé cap obertura exterior. A l’atri hi havia situat el lararium, una petita capella o nínxol amb la representació dels déus domèstics, venerats en el culte familiar.
Aquest espai, està pavimentat amb un sòl fet de calç i sorra, i decorat amb petits daus de marbre incrustats.
El sostre de l’atri, tenia una obertura central, que permetia recollir l’aigua de la pluja. Aquesta aigua anava a parar al petit estany de la sala, l’impluvium, decorat amb un paviment de mosaic de tessel•les de marbre blanques i negres, que principalment tenia la funció d’element decoratiu, ja que per mitjà d’una canalització, retornava l’aigua al carrer.

TABLINUM
El tablinum, era l’habitació principal, on el senyor de la casa rebia les visites i també era utilitzada com a sala d’estar.
Aquest espai, es trobava devant de l’entrada de la casa i estava centrat respecte a l’atri, amb el qual es comunicava per una gran obertura sense porta. En el llindar del tablinum hi havia un mosaic tessel•lat blanc i negre, que actualment es troba al Museu Arqueològic de Barcelona.

TRICLINIUM
Aquesta habitació , era destinada al menjador. El seu nom prové de la paraula grega kliné, que vol dir llit, i del fet que habitualment n’hi hagués tres en aquesta sala, ja que els romans, seguint el costum grec, hi menjaven ajaguts.
La dimensió d’aquesta estança és de 32 m2 i estava decorada luxosament amb pintures a les parets i amb un paviment de lloses de marbre, del qual es conserven les empremtes. El triclinium tenia dues portes: una comunicava amb l’atri, i l’altra donava a un dormitori.

CUBICULUM
El dormitori, o cubiculum, tenia diferenciada la zona destinada al llit, anomenada lectus, amb la construcció d’una estructura elevada. El cubiculum d’aquesta casa tenia un únic llit que estava situat sobre una base més alta i al seu costat es troba l’espai que estava destinat a l’armari. A la resta del dormitori, hi havia un mosaic de tessel•les blanques decorat amb una sanefa de motius vegetals, que actualment, també es troba al Museu Arqueològic de Barcelona.
El cubiculum comunicava amb el menjador, i també amb una altra habitació, destinada a usos diversos.

ZONA ARTESANAL (PATI)
A la part del darrere de la casa, hi ha un gran pati on es conserva un conjunt de restes d’àmfores, que indiquen l’existència d’una gran acitivitat de tipus artesanal en el passat.

PERISTIL
Finalment, hi ha quatre habitacions, que queden a un nivell més baix, i que obririen a un peristil, o jardí envoltat d’un porxo amb columnes. Aquest jardí tenia un estany de forma allargada, que actualment està sota el carrer Lladó.
L’habitació més important era l’oecus, o gran sala de recepció, oberta al peristil, que s’utilitzava com a menjador d’estiu, i que conserva restes de pintura mural de color negre a les seves parets a l’actualitat.

.

Article d'opinió

.

Sempre m’ha interessat, des de ben petita, tot el relacionat amb la història antiga, concretament amb els romans. Personatges aparentment molt carismàtics i poderosos, que varen ser capaços de construir un gran imperi amb les seves pròpies mans, i les dels seus esclaus. Personatges que dia rere dia, apareixen mencionats en els llibres d’història com els grans innovadors, que varen aportar als seus dominis, nombrosos avenços de gran transcendència, si més no, varen dotar les seves ciutats d’un sistema de clavegueram sòlid i fructuós, que va aconseguir millorar l’higiene i la salut de l’època. És per aquest motiu, i molts altres, que sempre he volgut conèixer a fons les grans ciutats que aquests éssers varen deixar a la meva península, l’Hispania Tarraconensis, i és per aquest motiu també, que em sento orgullosa, de que poc a poc, el nostre país otorgui la importància que li escau a tots aquests jaciments romans, que varen restar oblidats durant molts anys sota terra, com és el cas de la ciutat romana de Badalona, Baetulo, declarada l’any 1995 per la Generealitat de Catalunya, Bé d’Interès General Cultural. Exemple que hauria de servir per a la recuperació de molts altres jaciments situats a les nostres costes i a les nostres planes. Exemple que m’ha portat a elaborar aquest reportatge sobre Baetulo, l’antiga ciutat badalonina oblidada.

.