La museïtzació de Baetulo

.
Les termes romanes, conservades al subsòl del Museu són les restes més ben conservades de Baetulo, mentre que en el subsòl de la plaça de Font i Cussó, descobert molt més tard, es testimonien una sèrie de carrers i botigues que, al segle I a.C., havien format part, amb les termes, d’un únic conjunt, situat a l’entorn del fòrum de la ciutat. Per aquest motiu, el Museu va decidir connectar aquests dos sectors i crear un únic espai visitable, que fes més comprensible aquesta part de la ciutat romana.

Un projecte iniciat als anys 90

Amb la finalitat d’unir els dos espais, entre el 1999 i el 2003, l’Ajuntament va adquirir els patis interiors dels edificis situats al número 45 de la Via Augusta i al número 3 del carrer de les Termes Romanes, a més del soterrani d’aquest darrer immoble.

L’any 2005: L’impuls definitiu

El 2005, cinquantenari del descobriment de les termes i de la fundació del Museu, es donà un nou impuls a la posada en valor de la ciutat romana de Baetulo, i amb la implicació de la Generalitat de Catalunya, i de la Diputació de Barcelona, es va iniciar la renovació museogràfica de les Termes, i la museïtzació del Jardí de Quint Licini (2007) de la Casa dels Dofins i del Conducte d’Aigües (any 2008).

2008-2009: Fase 1 de les obres, la connexió

El Museu ha treballat els darrers anys en el Projecte de Connexió del subsòl de l’edifici del mateix Museu (termes) amb el de la plaça de Font i Cussó (decumanus) i, un cop fetes les esmentades expropiacions, el 2007 es va aprovar el projecte, que és cofinançat per l’Ajuntament i la Generalitat, projecte que s’està executant des del juny de 2008 i que s’acabarà al juny d’aquest any 2009.

2009: Fase 2 de les obres, l’accessibilitat

Mentre es desenvolupaven les obres de connexió, el Museu estava treballant en un projecte per fer accessibles les termes a les persones amb mobilitat reduïda.
Aquest Projecte d’Accesibilitat al Conjunt Monumental de Baetulo va ser aprovat per l’Ajuntament al desembre de 2008 i seleccionat per ser subvencionat amb el Fons Estatal d’Inversió Local 2009 (l’anomenat “Plan Zapatero”).
Per executar-lo, l’Ajuntament adquireix la planta soterrani de l’edifici de Via Augusta, 45. Les obres es varen realitzar des d’aquest mes d’abril fins al mes de desembre de 2009.

La museïtzació

Actualment el Museu està treballant en el Projecte de Museïtzació de tot aquest espai. L’execució d’aquest projecte es realitzarà durant aquest any 2010. L’obertura del nou espai museïtzat, de prop de 3.500 m2, es farà a la tardor/hivern de 2010, amb motiu dels actes de Badalona, capital de la Cultura Catalana.

.

La Tabula Hospitalis

.
Taula de bronze en molt bon estat de conservació. Medeix 45 cm de llargada, 37 cm d’amplada i 4 mm de fondària. El seu pes és de 6,050 grams. Va ser trobada el dia 9 d’abril de 1934 per l’arqueòleg badaloní Joaquim Font i Cussó, durant la jornada d’excavacions que es portava a terme a la part baixa del Clos de la Torre, a l’actual Plaça de l’Obisp Irurita. Va aparèixer en els estrats més profunds d’una estança situada al límit NO de la excavació realitzada als extramurs del recint de l’oppidum republicà.
Les tabulae eren documents jurídics en forma de plaques de bronze, que testimoniaven pactes entre una comunitat i un patronus que es comprometia a protegir-la, mentre l’altra part li corresponia amb un cert vassallatge.
Particularment, la tabula hospitalis de la ciutat de Baetulo, feia referència al pacte d’hospitalitat i patronatge celebrat el 8 de juny de l’any 98 dC., entre els baetulonesos i Quint Licini Silvà Granià, fill d’un cavaller de Tarraco, que pertanyia a una gran familia relacionada amb la prefectura del territori de Baetulo, i que va ocupar diversos càrrecs polítics, entre els quals destaca el de cònsol, l’any 106.
La tabula, de bronze, es troba actualment exposada al Museu de Badalona.

TRADUCCIÓ

Essent cònsols l’emperador Nerva Cèsar Trajà, August Germànic, per segona vegada, i Cai Pomponi Pius, el dia sisè dels “idus” de juny, els baetulonesos de la Hispània Citerior varen fer pacte d’hospitalitat amb Quint Licini, i el varen adoptar com el seu patró i el dels seus descendents. Quint Licini va acollir en la seva fe i clientel•la, i en la dels seus descendents, els baetulonesos de la Hispània Citerior, i els fills i descendents d’aquests. Efectuà el pacte (en nom dels baetulonesos) el legat de Quint Cecili Tèrtul.

8 de juny de l’any 98 dC.

.

La Venus

.
Escultura de marbre, datada del segle I dC., que va aparèixer a les excavacions realitzades en els anys 1934-1936 al Clos de la Torre. Representa a Afrodita, deessa grega de la bellesa, l’amor i la fecunditat.
La figura, què actualment es conserva pràcticament intacta, es recolza sobre la cama esquerra, flexionant lleugerament el genoll dret. Sobre la cuixa dreta es conserva el que devia haver estat la cua d’un peix. És una escultura de talla molt acurada i modelat molt suau, producte evident d’un taller, posiblement itàlic, especialitzat en aquest tipus de peces, inspirades en la famosa Venus de Cirene (Líbia).
Per la seva bellesa i importància, la Venus de Badalona és la peça més representativa del Museu, i ha esdevingut el símbol de la ciutat.

.

El sistema d'evacuació d'aigües

.
Un dels avenços més importants de l’enginyeria romana va ser resoldre el problema del sanejament de les ciutats, mitjançant el sistema de la xarxa de col•lectors.

COL•LECTORS PÚBLICS

En les darreres campanyes d’excavacions realitzades a la ciutat de Badalona, s’han documentat diversos trams de la xarxa de col•lectors d’evacuació d’aigües de la ciutat de Baetulo, que han permès diferenciar-ne tres tipus bàsics.
El col•lector que era utilitzat amb més freqüència, és fet a base de murs d’opus caementicium de 35/40 cm de gruix i 80/90 cm d’alçada interior, fons de tegulae i coberta de lloses de pedra. D’aquest tipus se n’han documentat diversos trams corresponents a tres cardines.
No obstant això, en una zona molt propera a l’àntic fòrum de la ciutat, a la plaça Font i Cussó, es va documentar l’existència d’un gran col•lector públic, amb els murs fets en opus caementicium, de 50 cm d’amplada i 1 m d’alçada interior, fons pla de lloses de pedra i cobert amb grans roques. Aquest gran col•lector estaria relacionat, sense cap mena de dubte, amb el drenatge de la zona del fòrum de la ciutat.
Es coneix un tercer tipus de col•lector de carrer, però tan sols s’han documentat en dos carrers, un cardo i un possible decumanus. La seva característica principal és que té la base feta amb petits còdols, mentre que els murs també estan fets en opus caementicium. En quant a la seva alçada, aquesta és totalment desconeguda, ja que va aparèixer arrasat.
La gran curiositat respecte a aquest tema, és el fet que tots els trams de col•lectors documentats a la ciutat, pertanyen a cardines. Tan sols existeix un únic cas de col•lector que, d’acord amb la translació del mòdul urbanístic, quedaria ubicat sota un decumanus, i és un cas especial. Ja que es tracta d’un col•lector que circula sota un cardo i, en arribar a la confluència amb el possible decumanus, gira 90º en direcció est, i a més, té un sistema constructiu diferents de la resta de col•lectors, ja que el seu paviment no és de tegulae, sinó fet amb còdols.
Aquesta inexistència de col•lectors en els carrers amb una orientació paral•lela al mar, planteja la qüestió de la destinació de les clavagueres i desguassos dels edificis que obrien als decumani. Evidentment, el fort pendent dels decumani, des de la part central cap els límits est i oest de la ciutat, implicaria que les aigües residuals, seguint el desnivell natural del terreny anessin a parar al col•lector del cardo corresponent. A més, d’aquesta manera es solucionaria el problema d’higiene a la ciutat de Baetulo, ja que, tenint en compte, l’aportació permanent d’aigua, la sobrant aniria a parar als carrers, netejant-los de manera continuada.
Finalment, i relacionat amb el sistema públic d’evacuació d’aigües, cal destacar la troballa de dos col•lectors, un a les excavacions al Clos de la Torre, en el qual aparegué la Venus. I l’altre, documentat en una excavació d’urgència al carrer Pujol, a la part alta de la ciutat.

COL•LECTORS D’ÀMBIT PRIVAT

Pel que fa referència al sistema d’evacuació d’aigües de tipus domèstic, a la ciutat de Baetulo s’han documentat gran quantitat de clavagueres. La majoria d’elles responen al mateix tipus constructiu que les mencionades anteriorment, com a públiques, és a dir, murs fets d’opus caementicium, paviment de tegulae i coberta de lloses de pedra. En menor quantitat, també s’han documentat clavegueres amb parets i paviments fets de teula, i d’altres amb els fons d’imbrices (teules corbades).
El fet d’haver documentat totes aquestes canalitzacions en exacavacions d’urgència, ha impedit conèixer amb exactitut la destinació final de la majoria d’aquestes clavagueres domèstiques, és a dir, si evacuaven l’aigua directament al carrer, o bé ho feien a als col•lectos públics de la ciutat. No obstant això, en els casos en què si que s’ha pogut documentar en extensió, s’ha comprovat el seu desguasament en els col•lectors públics.

.

El sistema de distribució d'aigües

.
Un aspecte molt important en el desenvolupament urbanístic de la civilització romana, va ser el proveïment d’aigua a les ciutats. L’aigua que s’utilitzava tenia diverses procedències.
Per a l’àmbit públic, s’utilitzava en primer lloc, l’aigua subterrània, que s’aconseguia amb l’excavació de pous, i en segon lloc, l’aigua de pluja, que s’emmagatzemava mitjançant la utilització de cisternes, què, com en el cas dels pous, estaven situats en els atris, peristils o bé en els patis de les cases.
Per a l’àmbit públic, en canvi, l’aigua potable s’aconseguia a partir de rius, manantials, fonts, etc., des d’on es canalitzava per al seu subministrament. Aquest tipus de proveïment era molt més complex i evidentment suposava un cost econòmic important. Generalment, aquesta aigua es distribuïa als edificis públics, termes i fonts des d’un castellum aquae, és a dir, una construcció especialment dedicada a aquest tipus de distribució.
A la ciutat de Baetulo s’han documentat els tres tipus bàsics de proveïment d’aigua utilitzats en època romana, però fins el moment no s’ha localitzat cap construcció que es pugui identificar com un castellum aquae.

EL CONDUCTE D’AIGUA DEL CARRER PUJOL

El conducte d’aigües del carrer Pujol és una construcció d’època romana, que travessa el carrer Pujol en direcció muntanya-mar, sota un dels carrers cardines (Nord-Sud) de la trama viària, proper i pararal•lel a la riera Matamoros. D’aquesta canalització se’n coneix un tram de 92m, 38 dels quals estan actualment en perfecte estat de conservació i adequats per a la visita. Quant a la seva construcció, té una amplada d’1,30m i la seva alçada màxima és de 1,50m. Està pavimentat amb un un sòl de 20cm d’espessor, i els murs laterals estan fets amb pedres de grandària mitjana, unides entre si amb morter de calç i sorra. Presenta un sistema de coberta fet amb volta de canó, a la part central, del qual, s’hi troba un registre tapat amb grans pedres, que durant l’època d’utilització devia servir per a la neteja i el manteniment del conducte. A més, en el tram conservat, s’han documentat tres conductes menors, situats a diferents alçades, dos en el mur oest i un en el mur est.
Quant a la seva cronologia, la data inicial de la seva construcció, se situa en l’època de Tiberi (anys 14-37 dC.), i la seva inutilització tingué lloc en l’últim quart del segle I dC., tal i com ho demostren els materials ceràmics que s’hi han trobat en el seu interior.
Tant la situació com l’orientació del conducte del carrer Pujol, que tenia devia tenir el seu origen en el Torrent de la Font o en una altra font o mina, indiquen que estaria destinat a subministrar aigua a les termes públiques existent sota el Museu. Queden també molt properes les termes de l’Hort de les Monges, de cronologia posterior, però que evidentment, a l’igual que les primeres, necessitarien abundant aigua pel seu ús.

POUS I CISTERNES

Si continuem amb l’anàlisi dels elements d’abastament d’aigua documentats a Baetulo, hem de fer referència a l’aigua subterrània, aconseguida mitjançant l’excavació de pous, i a l’aigua de pluja, recollida a través de la utilització de cisternes. Era habitual que les cases tinguessin pou i cisterna, ja que l’aigua de pluja i la procedent del subsòl tenen qualitats diferents, i calia no barrejar-les.

• POUS:
Es coneix per antigues excavacions, l’existència de diversos pous a l’àrea de la ciutat romana. Alguns d’ells, no presenten una datació fixa, que asseguri la seva procedència romana, de manera que únicament es poden verificar com a romans, el pou situat al costat de la piscina del jardí del Quint Licini, a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, el pou del carrer Fluvià, que pertanyia al pati d’una casa, i el pou del passatge de la Pau, que també podria pertànyer a una casa dels extramurs de la ciutat.

• CISTERNES:
Quant a les cisternes, se n’han documentat dues. Una formant part, possiblement, del peristil o jardí d’una casa situada al sector est de la ciutat, al carrer Pujol, extramurs però propera a la muralla. I l’altra, situada a la mateixa zona del pou del carrer Fluvià, que tradicionalment ha rebut el nom de “presó o pou de Sant Anastasi”.

ALTRES ELEMENTS DE TRANSPORT D’AIGUA

Si parlem d’altres elements de transport d’aigua documentats a la ciutat de Baetulo, hem de mencionar les canalitzacions que, bàsicament, eren de dos tipus: les canalitzacions de ceràmica (tubuli), i les canonades de plom (fistulae plumbariae). Segons Vitruvi, era desaconsellable la utilització de canonades de plom, ja que es consideraven “malsanes”, però d’altra banda, el plom era un material molt mal•leable, fet que permetia la seva adaptació a tot tipus de formes i trajectes, encara que fossin molt complexos. No obstant això, un dels majors inconvenients per a la utilització del plom, especialment en ciutats petites com Baetulo, era el seu elevat cost, ja que a la matèria primera s’hi havia d’afegir la mà d’obra especialitzada per a la seva elaboració, els anomenats plumbarii, que construïen les derivacions des de la xarxa pública. Per aquesta raó, era més freqüent la utilització de tubuli(canonades de ceràmica) per a les canalitzacions públiques. Aquests tubs tenien un extrem més estret, per tal d’encaixar-lo, amb morter de calç, en el tram següent.
A Baetulo està documentat l’ús de canonades de plom tant en edificis públics com dins l’àmbit privat, fet que demostra la riquesa de la ciutat. En les termes i més concretament en la piscina de caldarium, queda en el seu lloc original part d’una canonada de plom. A més, en les excavacions que s’hi van realitzar els anys 50, van aparèixer diversos fragments d’aquest tipus de canalització. També se n’han documentat a la casa del carrer Lladó i a la Casa de l’Heura.
Quant a les canalitzacions de ceràmica, que habitualment circulaven per terreny de propietat pública, se n’han documentat dos, una al carrer que separa la Casa dels Dofins de la Casa de l’Heura, paral•lela al col•lector que passava pel centre del carrer, i una altra a la plaça Font i Cussó.

.

El monument honorífic de la Plaça de la Constitució

.
A l’època romana, generalment, darrera els teatres hi havia un espai públic a l’aire lliure, sovint porticat, que s’utilitzava en els entreactes de les representacions teatrals. En aquest espai, ajardinat, sempre hi havia algun tipus de monument, font, petit temple, etc.
Una de les darreres i més importants incorporacions al patrimoni arqueològic de Badalona han estat les restes localitzades en les obres d’edificació dels habitatges de la plaça de la Constitució números 10-11, concretament un tram de claveguera i la fonamentació d’una construcció de grans dimensions (42 m2), que sense cap mena de dubte seria un monument públic, construït amb grans blocs de pedra, ben tallats, dels quals tan sols es conserven les empremtes en la fonamentació.
Tot i que es desconeix quina hauria estat la funcionalitat d’aquesta construcció, degut a la troballa de restes de vidre i plata fina, es creu que possiblement podria haver sigut un monument honorífic o un petit temple que estaria situat en la plaça de darrera del teatre, i per tant, formaria part del que podríem anomenar “complex teatral”. És a dir, seria un lloc on la gent acudiria un cop finalitzada la funció teatral, per a celebrar l’èxit, o bé per a venerar algun sant protector.
A més, en aquest jaciment, també s’ha verificat l’existència d’un hipocaust, és a dir, un forat construït possiblement durant la Guerra o l’assetjament pirata, amb la finalitat de protegir la població, què podria pertànyer al segle XVII.

.

Les vil·les: Sant Jeroni de la Murtra

.
La Costa del Llevant catalana, que s’extén al Nord del riu Besòs fins a Arenys, era una franja litoral molt poblada a l’època romana. Els seus dos nuclis urbans eren Baetulo i Iluro i en els seus camps hi proliferaven les vil•les dedicades a l’agricultura.
A l’actualitat, el terme “vil•la” és usat per designar qualsevol hàbitat rural d’època romana, tant si es tracta d’unes restes d'una casa de gran envergadura, amb una planta que s’acosta als conceptes vitruvians de vil•la, com si es tracta d’unes restes de petita casa agrària, o molt destruïda. Això no vol dir, però, que totes les construccions que es troben a l’àmbit rural, o que qualsevol camp que doni ceràmiques romanes superficials, puguin ésser considerats com una vil•la. A la zona rural del Maresme i Pla de Barcelona, a més d’hàbitats rurals (vil•les) hi podem trobar: santuaris, construccions militars, vies i els seus elements, indústries, enterraments i monuments funeraris i grups de cases, generalment de tradició indígena anomenats vicus. Aleshores, per determinar amb tota seguretat que unes restes romanes són una vil•la ens hem de basar en el coneixement indispensable de:

1. Almenys algunes de les seves habitacions, que hauran d’ésser construïdes amb fonaments de pedra.
2. Paviments d’opus signinum, rajoles o mosaic.
3. Restes de tegulae, per acreditar que la casa disposava d’una teulada sòlida.
4. Restes de estucats que recobrien les parets.

A més d’aquestes condicions, també són vàlids altres indicis que es consideren substitutius d’un dels punts 3 ó 4:

A. Abundants restes de dolia o sitges.
B. Una pedra de molí o de premsa.
C. Aplacats de marbre i cornises.
D. Fragments escultòrics.
E. Canonades de terrissa i tegulae mamatae que acreditin la presència d’instal•lacions termals.
F. Restes de columnes.
G. Conduccions d’aigua.

En resum, és considerada indispensable la comprovació dels 2 primers punts, als quals s’hi ha de sumar el tercer i el quart, o bé un dels del segon grup en substitució dels esmentats tercer o quart punt.

Sant Jeroni de la Murtra

L’emplaçament més usual de les vil•les romanes, segons escriptors de l’època, era en llocs elevats, protegits del vent del nord, amb orientació sud-est, amb domini visual de les terres de conreu i al costat d’un torrent o riera.
Als afores de l’actual ciutat de Badalona, amb aquestes característiques, s’hi han localitzat quatre vil•les romanes importants: la Miranda, can Butinyà, ca l’Alemany i el mas de sa Murtra. Totes quatre vil•les estan disposades en la mateixa orientació sud-est, es troben situades a una distància equidistant i tenen una alçada elevada des de la qual es domina bé el territori; però de les quatre la que té més alçada és la de sa Murtra, 125 m sobre el nivell del mar i, per tant, és la que abasta més territori.
Gràcies a les restes de ceràmica, monedes i àmfores documentades a la zona del monestir, es pot detallar que els orígens d’aquest establiment rural sembla que es remuntin a una època molt antiga; és a dir, a l’època ibèrica. Si es considera la proximitat del poblat ibèric de Puig Castellar, aquest fet no estranya gaire. És possible que, durant la mateixa època de vida del poblat, algunes cases estessin assentades fora de les muralles, i que aquí en tinguem un cas. I que en romanitzar-se la regió, aquest establiment es convertís en una vil•la. Aquesta casa rural romana, va tenir, problablement, una bona època durant el egle I aC., durant el regnat d’August i el segle I, segons determinen les ceràmiques que si han trobat en el seu interior.
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra es va fundar el 1416. Però abans d’aquest moment, hi havia, al mateix lloc, un mas anomenat “casa de la Murtra” del que es té notícia en una escriptura datada de l’any 1291. La casa ja tenia “licentia celebrandi”. I quan la compraren els monjos de l’ordre de Sant Jeroni, aquests la van convertir en un monestir. De manera que aquesta casa ja existia a l’època romana i també a l’Edat Mitjana, i des d’aleshores ha perdurat fins els nostres dies com a monestir.

.

El jardí de Quint Licini

.
En el soterrani de l’actual número 3 de la plaça de l’Assemblea de Catalunya, es va descobrir, l’estany, conservat gairebé complet, del jardí d’una gran casa de Baetulo. Aquesta piscina estava situada al mig d’un pati o peristil d’una casa construÏda sobre la primitiva muralla, quan aquesta ja estava enderrocada, en època d’August. El fet d’haver-se trobat, en anteriors excavacions, en una de les habitacions d’aquesta domus la Tabula Hospitalis, datada el 8 de juny de l’any 98 dC., on es transcriu el pacte entre baetulonenses i un membre de la família Licínia, Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat, permetria relacionar aquest personatge amb la propietat de la casa esmentada.
L’estany presenta una forma rectangular amb l’eix major orientat SO-NE, i fa 13,30 m de llargada per 6,30 m d’amplada, amb dues exedres semicirculars de 3m de diàmetre a cadascun dels extrems. La seva profunditat oscil•la entre 1 m i 1,22 m. El seu fons impermeable és pavimentat amb opus signium i les parets estan enlluïdes. A la unió de les parets amb el paviment hi ha una motllura en forma de mitja canya, típica de les construccions d’aquesta època que han de contenir aigua.
Gràcies a les anàlisis arqueobotàniques i de pol•len realitzades en aquest indret, s’ha pogut conèixer la vegetació que hi havia hagut. La troballa de restes de plantes i arbres de grans dimensions, ajuden a fixar la grandària d’aquest espai.

.