La museïtzació de Baetulo

.
Les termes romanes, conservades al subsòl del Museu són les restes més ben conservades de Baetulo, mentre que en el subsòl de la plaça de Font i Cussó, descobert molt més tard, es testimonien una sèrie de carrers i botigues que, al segle I a.C., havien format part, amb les termes, d’un únic conjunt, situat a l’entorn del fòrum de la ciutat. Per aquest motiu, el Museu va decidir connectar aquests dos sectors i crear un únic espai visitable, que fes més comprensible aquesta part de la ciutat romana.

Un projecte iniciat als anys 90

Amb la finalitat d’unir els dos espais, entre el 1999 i el 2003, l’Ajuntament va adquirir els patis interiors dels edificis situats al número 45 de la Via Augusta i al número 3 del carrer de les Termes Romanes, a més del soterrani d’aquest darrer immoble.

L’any 2005: L’impuls definitiu

El 2005, cinquantenari del descobriment de les termes i de la fundació del Museu, es donà un nou impuls a la posada en valor de la ciutat romana de Baetulo, i amb la implicació de la Generalitat de Catalunya, i de la Diputació de Barcelona, es va iniciar la renovació museogràfica de les Termes, i la museïtzació del Jardí de Quint Licini (2007) de la Casa dels Dofins i del Conducte d’Aigües (any 2008).

2008-2009: Fase 1 de les obres, la connexió

El Museu ha treballat els darrers anys en el Projecte de Connexió del subsòl de l’edifici del mateix Museu (termes) amb el de la plaça de Font i Cussó (decumanus) i, un cop fetes les esmentades expropiacions, el 2007 es va aprovar el projecte, que és cofinançat per l’Ajuntament i la Generalitat, projecte que s’està executant des del juny de 2008 i que s’acabarà al juny d’aquest any 2009.

2009: Fase 2 de les obres, l’accessibilitat

Mentre es desenvolupaven les obres de connexió, el Museu estava treballant en un projecte per fer accessibles les termes a les persones amb mobilitat reduïda.
Aquest Projecte d’Accesibilitat al Conjunt Monumental de Baetulo va ser aprovat per l’Ajuntament al desembre de 2008 i seleccionat per ser subvencionat amb el Fons Estatal d’Inversió Local 2009 (l’anomenat “Plan Zapatero”).
Per executar-lo, l’Ajuntament adquireix la planta soterrani de l’edifici de Via Augusta, 45. Les obres es varen realitzar des d’aquest mes d’abril fins al mes de desembre de 2009.

La museïtzació

Actualment el Museu està treballant en el Projecte de Museïtzació de tot aquest espai. L’execució d’aquest projecte es realitzarà durant aquest any 2010. L’obertura del nou espai museïtzat, de prop de 3.500 m2, es farà a la tardor/hivern de 2010, amb motiu dels actes de Badalona, capital de la Cultura Catalana.

.

La Tabula Hospitalis

.
Taula de bronze en molt bon estat de conservació. Medeix 45 cm de llargada, 37 cm d’amplada i 4 mm de fondària. El seu pes és de 6,050 grams. Va ser trobada el dia 9 d’abril de 1934 per l’arqueòleg badaloní Joaquim Font i Cussó, durant la jornada d’excavacions que es portava a terme a la part baixa del Clos de la Torre, a l’actual Plaça de l’Obisp Irurita. Va aparèixer en els estrats més profunds d’una estança situada al límit NO de la excavació realitzada als extramurs del recint de l’oppidum republicà.
Les tabulae eren documents jurídics en forma de plaques de bronze, que testimoniaven pactes entre una comunitat i un patronus que es comprometia a protegir-la, mentre l’altra part li corresponia amb un cert vassallatge.
Particularment, la tabula hospitalis de la ciutat de Baetulo, feia referència al pacte d’hospitalitat i patronatge celebrat el 8 de juny de l’any 98 dC., entre els baetulonesos i Quint Licini Silvà Granià, fill d’un cavaller de Tarraco, que pertanyia a una gran familia relacionada amb la prefectura del territori de Baetulo, i que va ocupar diversos càrrecs polítics, entre els quals destaca el de cònsol, l’any 106.
La tabula, de bronze, es troba actualment exposada al Museu de Badalona.

TRADUCCIÓ

Essent cònsols l’emperador Nerva Cèsar Trajà, August Germànic, per segona vegada, i Cai Pomponi Pius, el dia sisè dels “idus” de juny, els baetulonesos de la Hispània Citerior varen fer pacte d’hospitalitat amb Quint Licini, i el varen adoptar com el seu patró i el dels seus descendents. Quint Licini va acollir en la seva fe i clientel•la, i en la dels seus descendents, els baetulonesos de la Hispània Citerior, i els fills i descendents d’aquests. Efectuà el pacte (en nom dels baetulonesos) el legat de Quint Cecili Tèrtul.

8 de juny de l’any 98 dC.

.

La Venus

.
Escultura de marbre, datada del segle I dC., que va aparèixer a les excavacions realitzades en els anys 1934-1936 al Clos de la Torre. Representa a Afrodita, deessa grega de la bellesa, l’amor i la fecunditat.
La figura, què actualment es conserva pràcticament intacta, es recolza sobre la cama esquerra, flexionant lleugerament el genoll dret. Sobre la cuixa dreta es conserva el que devia haver estat la cua d’un peix. És una escultura de talla molt acurada i modelat molt suau, producte evident d’un taller, posiblement itàlic, especialitzat en aquest tipus de peces, inspirades en la famosa Venus de Cirene (Líbia).
Per la seva bellesa i importància, la Venus de Badalona és la peça més representativa del Museu, i ha esdevingut el símbol de la ciutat.

.

El sistema d'evacuació d'aigües

.
Un dels avenços més importants de l’enginyeria romana va ser resoldre el problema del sanejament de les ciutats, mitjançant el sistema de la xarxa de col•lectors.

COL•LECTORS PÚBLICS

En les darreres campanyes d’excavacions realitzades a la ciutat de Badalona, s’han documentat diversos trams de la xarxa de col•lectors d’evacuació d’aigües de la ciutat de Baetulo, que han permès diferenciar-ne tres tipus bàsics.
El col•lector que era utilitzat amb més freqüència, és fet a base de murs d’opus caementicium de 35/40 cm de gruix i 80/90 cm d’alçada interior, fons de tegulae i coberta de lloses de pedra. D’aquest tipus se n’han documentat diversos trams corresponents a tres cardines.
No obstant això, en una zona molt propera a l’àntic fòrum de la ciutat, a la plaça Font i Cussó, es va documentar l’existència d’un gran col•lector públic, amb els murs fets en opus caementicium, de 50 cm d’amplada i 1 m d’alçada interior, fons pla de lloses de pedra i cobert amb grans roques. Aquest gran col•lector estaria relacionat, sense cap mena de dubte, amb el drenatge de la zona del fòrum de la ciutat.
Es coneix un tercer tipus de col•lector de carrer, però tan sols s’han documentat en dos carrers, un cardo i un possible decumanus. La seva característica principal és que té la base feta amb petits còdols, mentre que els murs també estan fets en opus caementicium. En quant a la seva alçada, aquesta és totalment desconeguda, ja que va aparèixer arrasat.
La gran curiositat respecte a aquest tema, és el fet que tots els trams de col•lectors documentats a la ciutat, pertanyen a cardines. Tan sols existeix un únic cas de col•lector que, d’acord amb la translació del mòdul urbanístic, quedaria ubicat sota un decumanus, i és un cas especial. Ja que es tracta d’un col•lector que circula sota un cardo i, en arribar a la confluència amb el possible decumanus, gira 90º en direcció est, i a més, té un sistema constructiu diferents de la resta de col•lectors, ja que el seu paviment no és de tegulae, sinó fet amb còdols.
Aquesta inexistència de col•lectors en els carrers amb una orientació paral•lela al mar, planteja la qüestió de la destinació de les clavagueres i desguassos dels edificis que obrien als decumani. Evidentment, el fort pendent dels decumani, des de la part central cap els límits est i oest de la ciutat, implicaria que les aigües residuals, seguint el desnivell natural del terreny anessin a parar al col•lector del cardo corresponent. A més, d’aquesta manera es solucionaria el problema d’higiene a la ciutat de Baetulo, ja que, tenint en compte, l’aportació permanent d’aigua, la sobrant aniria a parar als carrers, netejant-los de manera continuada.
Finalment, i relacionat amb el sistema públic d’evacuació d’aigües, cal destacar la troballa de dos col•lectors, un a les excavacions al Clos de la Torre, en el qual aparegué la Venus. I l’altre, documentat en una excavació d’urgència al carrer Pujol, a la part alta de la ciutat.

COL•LECTORS D’ÀMBIT PRIVAT

Pel que fa referència al sistema d’evacuació d’aigües de tipus domèstic, a la ciutat de Baetulo s’han documentat gran quantitat de clavagueres. La majoria d’elles responen al mateix tipus constructiu que les mencionades anteriorment, com a públiques, és a dir, murs fets d’opus caementicium, paviment de tegulae i coberta de lloses de pedra. En menor quantitat, també s’han documentat clavegueres amb parets i paviments fets de teula, i d’altres amb els fons d’imbrices (teules corbades).
El fet d’haver documentat totes aquestes canalitzacions en exacavacions d’urgència, ha impedit conèixer amb exactitut la destinació final de la majoria d’aquestes clavagueres domèstiques, és a dir, si evacuaven l’aigua directament al carrer, o bé ho feien a als col•lectos públics de la ciutat. No obstant això, en els casos en què si que s’ha pogut documentar en extensió, s’ha comprovat el seu desguasament en els col•lectors públics.

.

El sistema de distribució d'aigües

.
Un aspecte molt important en el desenvolupament urbanístic de la civilització romana, va ser el proveïment d’aigua a les ciutats. L’aigua que s’utilitzava tenia diverses procedències.
Per a l’àmbit públic, s’utilitzava en primer lloc, l’aigua subterrània, que s’aconseguia amb l’excavació de pous, i en segon lloc, l’aigua de pluja, que s’emmagatzemava mitjançant la utilització de cisternes, què, com en el cas dels pous, estaven situats en els atris, peristils o bé en els patis de les cases.
Per a l’àmbit públic, en canvi, l’aigua potable s’aconseguia a partir de rius, manantials, fonts, etc., des d’on es canalitzava per al seu subministrament. Aquest tipus de proveïment era molt més complex i evidentment suposava un cost econòmic important. Generalment, aquesta aigua es distribuïa als edificis públics, termes i fonts des d’un castellum aquae, és a dir, una construcció especialment dedicada a aquest tipus de distribució.
A la ciutat de Baetulo s’han documentat els tres tipus bàsics de proveïment d’aigua utilitzats en època romana, però fins el moment no s’ha localitzat cap construcció que es pugui identificar com un castellum aquae.

EL CONDUCTE D’AIGUA DEL CARRER PUJOL

El conducte d’aigües del carrer Pujol és una construcció d’època romana, que travessa el carrer Pujol en direcció muntanya-mar, sota un dels carrers cardines (Nord-Sud) de la trama viària, proper i pararal•lel a la riera Matamoros. D’aquesta canalització se’n coneix un tram de 92m, 38 dels quals estan actualment en perfecte estat de conservació i adequats per a la visita. Quant a la seva construcció, té una amplada d’1,30m i la seva alçada màxima és de 1,50m. Està pavimentat amb un un sòl de 20cm d’espessor, i els murs laterals estan fets amb pedres de grandària mitjana, unides entre si amb morter de calç i sorra. Presenta un sistema de coberta fet amb volta de canó, a la part central, del qual, s’hi troba un registre tapat amb grans pedres, que durant l’època d’utilització devia servir per a la neteja i el manteniment del conducte. A més, en el tram conservat, s’han documentat tres conductes menors, situats a diferents alçades, dos en el mur oest i un en el mur est.
Quant a la seva cronologia, la data inicial de la seva construcció, se situa en l’època de Tiberi (anys 14-37 dC.), i la seva inutilització tingué lloc en l’últim quart del segle I dC., tal i com ho demostren els materials ceràmics que s’hi han trobat en el seu interior.
Tant la situació com l’orientació del conducte del carrer Pujol, que tenia devia tenir el seu origen en el Torrent de la Font o en una altra font o mina, indiquen que estaria destinat a subministrar aigua a les termes públiques existent sota el Museu. Queden també molt properes les termes de l’Hort de les Monges, de cronologia posterior, però que evidentment, a l’igual que les primeres, necessitarien abundant aigua pel seu ús.

POUS I CISTERNES

Si continuem amb l’anàlisi dels elements d’abastament d’aigua documentats a Baetulo, hem de fer referència a l’aigua subterrània, aconseguida mitjançant l’excavació de pous, i a l’aigua de pluja, recollida a través de la utilització de cisternes. Era habitual que les cases tinguessin pou i cisterna, ja que l’aigua de pluja i la procedent del subsòl tenen qualitats diferents, i calia no barrejar-les.

• POUS:
Es coneix per antigues excavacions, l’existència de diversos pous a l’àrea de la ciutat romana. Alguns d’ells, no presenten una datació fixa, que asseguri la seva procedència romana, de manera que únicament es poden verificar com a romans, el pou situat al costat de la piscina del jardí del Quint Licini, a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, el pou del carrer Fluvià, que pertanyia al pati d’una casa, i el pou del passatge de la Pau, que també podria pertànyer a una casa dels extramurs de la ciutat.

• CISTERNES:
Quant a les cisternes, se n’han documentat dues. Una formant part, possiblement, del peristil o jardí d’una casa situada al sector est de la ciutat, al carrer Pujol, extramurs però propera a la muralla. I l’altra, situada a la mateixa zona del pou del carrer Fluvià, que tradicionalment ha rebut el nom de “presó o pou de Sant Anastasi”.

ALTRES ELEMENTS DE TRANSPORT D’AIGUA

Si parlem d’altres elements de transport d’aigua documentats a la ciutat de Baetulo, hem de mencionar les canalitzacions que, bàsicament, eren de dos tipus: les canalitzacions de ceràmica (tubuli), i les canonades de plom (fistulae plumbariae). Segons Vitruvi, era desaconsellable la utilització de canonades de plom, ja que es consideraven “malsanes”, però d’altra banda, el plom era un material molt mal•leable, fet que permetia la seva adaptació a tot tipus de formes i trajectes, encara que fossin molt complexos. No obstant això, un dels majors inconvenients per a la utilització del plom, especialment en ciutats petites com Baetulo, era el seu elevat cost, ja que a la matèria primera s’hi havia d’afegir la mà d’obra especialitzada per a la seva elaboració, els anomenats plumbarii, que construïen les derivacions des de la xarxa pública. Per aquesta raó, era més freqüent la utilització de tubuli(canonades de ceràmica) per a les canalitzacions públiques. Aquests tubs tenien un extrem més estret, per tal d’encaixar-lo, amb morter de calç, en el tram següent.
A Baetulo està documentat l’ús de canonades de plom tant en edificis públics com dins l’àmbit privat, fet que demostra la riquesa de la ciutat. En les termes i més concretament en la piscina de caldarium, queda en el seu lloc original part d’una canonada de plom. A més, en les excavacions que s’hi van realitzar els anys 50, van aparèixer diversos fragments d’aquest tipus de canalització. També se n’han documentat a la casa del carrer Lladó i a la Casa de l’Heura.
Quant a les canalitzacions de ceràmica, que habitualment circulaven per terreny de propietat pública, se n’han documentat dos, una al carrer que separa la Casa dels Dofins de la Casa de l’Heura, paral•lela al col•lector que passava pel centre del carrer, i una altra a la plaça Font i Cussó.

.

El monument honorífic de la Plaça de la Constitució

.
A l’època romana, generalment, darrera els teatres hi havia un espai públic a l’aire lliure, sovint porticat, que s’utilitzava en els entreactes de les representacions teatrals. En aquest espai, ajardinat, sempre hi havia algun tipus de monument, font, petit temple, etc.
Una de les darreres i més importants incorporacions al patrimoni arqueològic de Badalona han estat les restes localitzades en les obres d’edificació dels habitatges de la plaça de la Constitució números 10-11, concretament un tram de claveguera i la fonamentació d’una construcció de grans dimensions (42 m2), que sense cap mena de dubte seria un monument públic, construït amb grans blocs de pedra, ben tallats, dels quals tan sols es conserven les empremtes en la fonamentació.
Tot i que es desconeix quina hauria estat la funcionalitat d’aquesta construcció, degut a la troballa de restes de vidre i plata fina, es creu que possiblement podria haver sigut un monument honorífic o un petit temple que estaria situat en la plaça de darrera del teatre, i per tant, formaria part del que podríem anomenar “complex teatral”. És a dir, seria un lloc on la gent acudiria un cop finalitzada la funció teatral, per a celebrar l’èxit, o bé per a venerar algun sant protector.
A més, en aquest jaciment, també s’ha verificat l’existència d’un hipocaust, és a dir, un forat construït possiblement durant la Guerra o l’assetjament pirata, amb la finalitat de protegir la població, què podria pertànyer al segle XVII.

.

Les vil·les: Sant Jeroni de la Murtra

.
La Costa del Llevant catalana, que s’extén al Nord del riu Besòs fins a Arenys, era una franja litoral molt poblada a l’època romana. Els seus dos nuclis urbans eren Baetulo i Iluro i en els seus camps hi proliferaven les vil•les dedicades a l’agricultura.
A l’actualitat, el terme “vil•la” és usat per designar qualsevol hàbitat rural d’època romana, tant si es tracta d’unes restes d'una casa de gran envergadura, amb una planta que s’acosta als conceptes vitruvians de vil•la, com si es tracta d’unes restes de petita casa agrària, o molt destruïda. Això no vol dir, però, que totes les construccions que es troben a l’àmbit rural, o que qualsevol camp que doni ceràmiques romanes superficials, puguin ésser considerats com una vil•la. A la zona rural del Maresme i Pla de Barcelona, a més d’hàbitats rurals (vil•les) hi podem trobar: santuaris, construccions militars, vies i els seus elements, indústries, enterraments i monuments funeraris i grups de cases, generalment de tradició indígena anomenats vicus. Aleshores, per determinar amb tota seguretat que unes restes romanes són una vil•la ens hem de basar en el coneixement indispensable de:

1. Almenys algunes de les seves habitacions, que hauran d’ésser construïdes amb fonaments de pedra.
2. Paviments d’opus signinum, rajoles o mosaic.
3. Restes de tegulae, per acreditar que la casa disposava d’una teulada sòlida.
4. Restes de estucats que recobrien les parets.

A més d’aquestes condicions, també són vàlids altres indicis que es consideren substitutius d’un dels punts 3 ó 4:

A. Abundants restes de dolia o sitges.
B. Una pedra de molí o de premsa.
C. Aplacats de marbre i cornises.
D. Fragments escultòrics.
E. Canonades de terrissa i tegulae mamatae que acreditin la presència d’instal•lacions termals.
F. Restes de columnes.
G. Conduccions d’aigua.

En resum, és considerada indispensable la comprovació dels 2 primers punts, als quals s’hi ha de sumar el tercer i el quart, o bé un dels del segon grup en substitució dels esmentats tercer o quart punt.

Sant Jeroni de la Murtra

L’emplaçament més usual de les vil•les romanes, segons escriptors de l’època, era en llocs elevats, protegits del vent del nord, amb orientació sud-est, amb domini visual de les terres de conreu i al costat d’un torrent o riera.
Als afores de l’actual ciutat de Badalona, amb aquestes característiques, s’hi han localitzat quatre vil•les romanes importants: la Miranda, can Butinyà, ca l’Alemany i el mas de sa Murtra. Totes quatre vil•les estan disposades en la mateixa orientació sud-est, es troben situades a una distància equidistant i tenen una alçada elevada des de la qual es domina bé el territori; però de les quatre la que té més alçada és la de sa Murtra, 125 m sobre el nivell del mar i, per tant, és la que abasta més territori.
Gràcies a les restes de ceràmica, monedes i àmfores documentades a la zona del monestir, es pot detallar que els orígens d’aquest establiment rural sembla que es remuntin a una època molt antiga; és a dir, a l’època ibèrica. Si es considera la proximitat del poblat ibèric de Puig Castellar, aquest fet no estranya gaire. És possible que, durant la mateixa època de vida del poblat, algunes cases estessin assentades fora de les muralles, i que aquí en tinguem un cas. I que en romanitzar-se la regió, aquest establiment es convertís en una vil•la. Aquesta casa rural romana, va tenir, problablement, una bona època durant el egle I aC., durant el regnat d’August i el segle I, segons determinen les ceràmiques que si han trobat en el seu interior.
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra es va fundar el 1416. Però abans d’aquest moment, hi havia, al mateix lloc, un mas anomenat “casa de la Murtra” del que es té notícia en una escriptura datada de l’any 1291. La casa ja tenia “licentia celebrandi”. I quan la compraren els monjos de l’ordre de Sant Jeroni, aquests la van convertir en un monestir. De manera que aquesta casa ja existia a l’època romana i també a l’Edat Mitjana, i des d’aleshores ha perdurat fins els nostres dies com a monestir.

.

El jardí de Quint Licini

.
En el soterrani de l’actual número 3 de la plaça de l’Assemblea de Catalunya, es va descobrir, l’estany, conservat gairebé complet, del jardí d’una gran casa de Baetulo. Aquesta piscina estava situada al mig d’un pati o peristil d’una casa construÏda sobre la primitiva muralla, quan aquesta ja estava enderrocada, en època d’August. El fet d’haver-se trobat, en anteriors excavacions, en una de les habitacions d’aquesta domus la Tabula Hospitalis, datada el 8 de juny de l’any 98 dC., on es transcriu el pacte entre baetulonenses i un membre de la família Licínia, Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat, permetria relacionar aquest personatge amb la propietat de la casa esmentada.
L’estany presenta una forma rectangular amb l’eix major orientat SO-NE, i fa 13,30 m de llargada per 6,30 m d’amplada, amb dues exedres semicirculars de 3m de diàmetre a cadascun dels extrems. La seva profunditat oscil•la entre 1 m i 1,22 m. El seu fons impermeable és pavimentat amb opus signium i les parets estan enlluïdes. A la unió de les parets amb el paviment hi ha una motllura en forma de mitja canya, típica de les construccions d’aquesta època que han de contenir aigua.
Gràcies a les anàlisis arqueobotàniques i de pol•len realitzades en aquest indret, s’ha pogut conèixer la vegetació que hi havia hagut. La troballa de restes de plantes i arbres de grans dimensions, ajuden a fixar la grandària d’aquest espai.

.

Les termes

.
Les termes romanes de Baetulo ocupen una superfície total de 350m2 i segueixen els models creats a Itàlia. Varen ser construïdes en el segon terç del segle I aC., a l’època de l’emperador August, i varen ser remodelades, amb l’ampliament d’algunes dependències i l’embelliment dels acabats i les decoracions mitjançant la utilització de marbres de diversos tipus, alguns anys desprès.
Es coneixen unes altres termes a la ciutat, segurament també d’ús públic, molt a prop d’aquestes, a l’altra banda de la Via Augusta, en l’anomenat Hort de les Monges, que actualment, encara no són visibles.

Parts principals de les termes de Baetulo

PALESTRA
La palestra de les termes de Badalona era un pati rectangular al qual s’entrava directament del del carrer. Les palestres solien tenir un pòrtic, més o menys gran, on els usuaris podien fer exercicis resguardats del fred o del sol; algunes vegades també disposava d’una piscina de grans dimensions per poder nedar. En alguns casos, pot constituir un espai aïllat de l’edifici termal, però acostumava a formar part del conjunt, com és el cas de les termes de Baetulo. En aquest lloc es feien tota classe d’exercicis físics a l’aire lliure i també era l’espai adequat perquè els atletes, amb el cos ben untat d’oli, es dediquessin a la pràctica de la lluita, un esport molt corrent en l’època romana, a aixecar peses, així com a diversos jocs de pilota. Un cop acabats els exercicis físics, els usuaris es capbussaven a la piscina per refrescar-se, i en el cas que no n’hi hagués, passaven directament a la primera sala dels banys, la sala freda o frigidarium.
A diferència dels grecs, els romans consideraven els exercicis físics de la palestra com una tècnica accessòria del bany. Tant el gimnàs com els diversos jocs que hi practicaven no tenien com a finalitat aconseguir l’embelliment del cos, sinó que eren un complement a la norma higiènica del bany.

FRIGIDARIUM
El frigidarium acostumava a ser una habitació petita, de sostre alt, bastant fosca i amb una piscina, també petita i poc profunda. En el cas de les termes de Badalona, és l’habitació més petita de les tres dedicades als banys, i la piscina o natatio, està adossaa a un dels angles de l’habitació. A més, aquesta habitació fa també les funcions d’apodyterium, o vestuari, al qual es podia entrar directament des del carrer. En aquesta estança els usuaris deixaven la roba, que era vigilada pels servents o pels capsarii, qe també eren els encarregats de cobrar l’entrada.

TEPIDARIUM
El tepidarium, al qual s’accedeix des del frigidarium a través d’una porta molt estreta, era una habitació amb una temperatura mitjana escalfada per un o dos brasers que donaven a l’estança una temperatura ambiental adequada; de vegades també podia tenir una piscina d’aigua també tèbia. En aquest espai els usuaris es relaxaven i es preparaven per entrar al caldarium: era com una zona intermèdia entre l’ambient fred del frigidarium i la zona de gran escalfor que vindria després. En aquesta habitació els empleats fregaven el cos dels banyistes i amb una strigilis, un instrument corbat de bronze, li treien la suor i l’oli que s’havien aplicat i que actuava a mode de sabó, material gairebé desconegut en aquesta època. Després el client deixava el seu cos en mans dels massatgistes, perfumadors i depiladors perquè l’embellissin i li apliquessin uncions i perfums, o bé, aprofitava per menjar alguna cosa, per llegir o fer tertúlia.
A les parets d’aquesta estança, hi havia nínxols que, a mode de petits armaris, servien per guardar els estris que es feien servir durant el bany: els unguentaris amb els olis, els perfums, les tovalloles, etc. L’habitació era bastant fosca ja que només una petita finestra força elevada deixava entrar una mica de llum. Això obligava a il•luminar l’espai amb llànties, torxes o canelobres.

CALDARIUM
Al caldarium o sala calenta s’hi accedia des del tepidarium per una porta molt estretam a fi d’evitar que l’ambient es refredés. En aquesta estança, que era com un bany de vapor, l’usuari, calçat amb unes sabatilles de fusta per no cremar-se els peus, suava amb la finalitat de netejar els porus.
El caldarium de les termes de Baetulo, és una sala rectangular, àmplia, amb el paviment de mosaic de tessel•les blanques i negres amb motius ornamentals diversos: un d’ells presenta una roseta de sis pètals dintre d’un petit quadrat de tessel•les negres envoltat per una greca; l’altre mosaic presenta una franja negra que delimita un rectangle adossat a la paret, té dofins en els dos angles i serveix per emmarcar un labrum (que no s’ha conservat) que és una pica, generalment de marbre o de granit, amb un brollador, on els usuaris es refrescaven el cos tirant-se aigua amb una patera o mànec, ajudats pels servents o esclaus. La piscina o alveus és allargada i està en un extrem de la sala, separada per un petit mur amb un graó que facilitava l’entrada i permetia, a la vegada, prendre el bany assegut. L’estança, igual que el tepidarium, tenia nínxols a les parets i uns bancs per seure.
La calefacció de les habitacions, especialment del caldarium, es portava a terme mitjançant grans brasers. La piscina, s’escalfava pel sistema d’hipocaustum, que consistia en la circulació d’aire calent per sota el paviment de la mateixa piscina, procedent d’un forn de llenya situat a un nivell inferior. Aquest seria el sistema emprat en les termes de Baetulo. L’aigua de la piscina s’escalfava en grans calderes i s’anava renovant de manera que sempre estigués a uns 40 graus.
El sostre del caldarium, i també el del tepidarium, solia ser de volta d’aresta; algunes termes importants l’acabaven amb una cúpula. Hi havia poques finestres i estaven situades molt elevades, de manera que, com ja s’ha dit, les sales quedaven molt poc il•luminades i en una certa penombra.

.

El Teatre

.
El teatre de Baetulo no aprofita elements topogràfics existents, com un turó o una muntanya, per tal d’estalviar despeses, sinó que s’integra amb subestructures per ser incoporat a la trama urbana, en una zona propera al fòrum. Era per tant, un edifici amb vocació de contribuir de forma trascendent a la monumentalització de la ciutat. A més la seva ubicació, propera al fòrum i també possiblement a una porta d’entrada a la ciutat que estaria situada en la confluència dels carrers de Barcelona i Quintana Alta, afavoriria l’accés del públic extern, sense crear gaires interferències amb la vida urbana.
D’acord amb el que es coneix actualment, es pot dir que el teatre de Baetulo seria un edifici de 44m de diàmetre, amb 22 grades i amb una capacitat que oscil•laria entorn dels 1.700 espectadors.
A més, la seva situació prop del fòrum, el devia fer visible tant des de la Via Augusta, com des dels afores de la ciutat i també des del mar.
Pel que fa a la seva datació, actualment, encara és impossible aclarir amb exactitud la data de construcció d’aquest jaciment, ja que molts dels fonaments del teatre es troben encara soterrats en l’urbanisme actual de la ciutat.
No obstant això, els arqueòlegs, mantenen certes hipòtesis que asseguren que el teatre de Baetulo, podria haver sigut construit durant la primera meitat del segle II dC. Però, aquesta és una proposta absolutament hipotètica, i l’adscripció cronològica del teatre tan sols es podrà conèixer a mesura que es realitzin noves intervencions arqueològiques.
Per totes aquestes raons, el teatre de Baetulo, que es tracta del segon teatre localitzat a Catalunya, desprès del de Tarraco, l’actual Tarragona, capital de la província Hispania Tarraconensis, devia ser una peça clau en l’organització de l’espai urbà i un important element d’organització de la vida no tan sols social, sinó política i religiosa, que posa en manifest la rellevància de la ciutat romana de Baetulo.

.

La casa del carrer Lladó

.
La casa del carrer Lladó, també coneguda com a Casa dels dofins, situada a la part alta de la Ciutat de Baetulo, en una zona rica, propera al fòrum, tenia una superfície entorn dels 400-500m2 . Va ser construïda a la segona meitat del segle I aC., en un moment de gran prosperitat per a la ciutat, fruit d’una intensa activitat econòmica que va permetre el desenvolupament d’una classe social benestant, l’única que tenia accés a cases tan luxoses com aquesta.

Parts principals del jaciment:

ATRI
La casa dels dofins és la típica casa familiar romana. Organitzada entorn d’un atri o patri central que permetia l’entrada de llum i ventilació a les habitacions, ja que les cases romanes no tenien gairebé cap obertura exterior. A l’atri hi havia situat el lararium, una petita capella o nínxol amb la representació dels déus domèstics, venerats en el culte familiar.
Aquest espai, està pavimentat amb un sòl fet de calç i sorra, i decorat amb petits daus de marbre incrustats.
El sostre de l’atri, tenia una obertura central, que permetia recollir l’aigua de la pluja. Aquesta aigua anava a parar al petit estany de la sala, l’impluvium, decorat amb un paviment de mosaic de tessel•les de marbre blanques i negres, que principalment tenia la funció d’element decoratiu, ja que per mitjà d’una canalització, retornava l’aigua al carrer.

TABLINUM
El tablinum, era l’habitació principal, on el senyor de la casa rebia les visites i també era utilitzada com a sala d’estar.
Aquest espai, es trobava devant de l’entrada de la casa i estava centrat respecte a l’atri, amb el qual es comunicava per una gran obertura sense porta. En el llindar del tablinum hi havia un mosaic tessel•lat blanc i negre, que actualment es troba al Museu Arqueològic de Barcelona.

TRICLINIUM
Aquesta habitació , era destinada al menjador. El seu nom prové de la paraula grega kliné, que vol dir llit, i del fet que habitualment n’hi hagués tres en aquesta sala, ja que els romans, seguint el costum grec, hi menjaven ajaguts.
La dimensió d’aquesta estança és de 32 m2 i estava decorada luxosament amb pintures a les parets i amb un paviment de lloses de marbre, del qual es conserven les empremtes. El triclinium tenia dues portes: una comunicava amb l’atri, i l’altra donava a un dormitori.

CUBICULUM
El dormitori, o cubiculum, tenia diferenciada la zona destinada al llit, anomenada lectus, amb la construcció d’una estructura elevada. El cubiculum d’aquesta casa tenia un únic llit que estava situat sobre una base més alta i al seu costat es troba l’espai que estava destinat a l’armari. A la resta del dormitori, hi havia un mosaic de tessel•les blanques decorat amb una sanefa de motius vegetals, que actualment, també es troba al Museu Arqueològic de Barcelona.
El cubiculum comunicava amb el menjador, i també amb una altra habitació, destinada a usos diversos.

ZONA ARTESANAL (PATI)
A la part del darrere de la casa, hi ha un gran pati on es conserva un conjunt de restes d’àmfores, que indiquen l’existència d’una gran acitivitat de tipus artesanal en el passat.

PERISTIL
Finalment, hi ha quatre habitacions, que queden a un nivell més baix, i que obririen a un peristil, o jardí envoltat d’un porxo amb columnes. Aquest jardí tenia un estany de forma allargada, que actualment està sota el carrer Lladó.
L’habitació més important era l’oecus, o gran sala de recepció, oberta al peristil, que s’utilitzava com a menjador d’estiu, i que conserva restes de pintura mural de color negre a les seves parets a l’actualitat.

.

Article d'opinió

.

Sempre m’ha interessat, des de ben petita, tot el relacionat amb la història antiga, concretament amb els romans. Personatges aparentment molt carismàtics i poderosos, que varen ser capaços de construir un gran imperi amb les seves pròpies mans, i les dels seus esclaus. Personatges que dia rere dia, apareixen mencionats en els llibres d’història com els grans innovadors, que varen aportar als seus dominis, nombrosos avenços de gran transcendència, si més no, varen dotar les seves ciutats d’un sistema de clavegueram sòlid i fructuós, que va aconseguir millorar l’higiene i la salut de l’època. És per aquest motiu, i molts altres, que sempre he volgut conèixer a fons les grans ciutats que aquests éssers varen deixar a la meva península, l’Hispania Tarraconensis, i és per aquest motiu també, que em sento orgullosa, de que poc a poc, el nostre país otorgui la importància que li escau a tots aquests jaciments romans, que varen restar oblidats durant molts anys sota terra, com és el cas de la ciutat romana de Badalona, Baetulo, declarada l’any 1995 per la Generealitat de Catalunya, Bé d’Interès General Cultural. Exemple que hauria de servir per a la recuperació de molts altres jaciments situats a les nostres costes i a les nostres planes. Exemple que m’ha portat a elaborar aquest reportatge sobre Baetulo, l’antiga ciutat badalonina oblidada.

.

Baetulo, Bé d'Interès Cultural Nacional

.

Baetulo és declarada Bé d’Interès Cultural Nacional (BCIN), per la Generalitat de Catalunya.

La declaració de Bé d’Interès Cultural Nacional (BCIN), atorgada per la Generalitat de Catalunya en favor de la ciutat romana de Badalona l’any 1995, confirma definitivament la gran rellevància d’aquest indret i el situa al lloc que li correspon en la història del nostre país.
La ciutat romana de Baetulo, es troba situada en el subsòl del casc antic de Badalona, concretament en el barri del Dalt de la Vila.
Fundada al segle I aC, va perdurar fins al llarg del segle VI dC. Ocupava una superfície de més de 10 hectàrees, en una zona propera al mar i amb bones possibilitats agrícoles. Anterior a Barcino, que pertany a l’any 15 aC, va ser una de les primeres fundacions que van portar a terme els romans a la província de l’Hispania Tarraconensis i és citada per diversos autors clàssics.
Baetulo, és un jaciment d’una importància excepcional, ja que n’hi ha pocs al nostre país que estiguin tan treballats, tan ben conservats i amb tantes possibilitats de tenir zones adequades museogràficament per a la seva visita.


.